Quan és tan polit ser del Barça

La PBF, tercera al torneig Pro Seleccions Esportives.

La Penya Barcelonista de Formentera va obtenir un meritori tercer lloc en el 1er Torneig de Penyes Barcelonistes en suport de les seleccions esportives catalanes, celebrat a les instal·lacions de Vall Parc, a Barcelona. El nostre equip va assolir la tercera plaça en vèncer en el partit per tercer i quart lloc els nostres amics i germans de la PB Creu de Sant Jordi per 3-4, que sumada a la victòria de l’any passat per 4-5 en el partit de germanor ens en converteix en una mena de “bèstia negra”, tot sigui dit amb la conya de rigor que de ben segur els nostres amics ens acceptaran.

La Penya va haver d’afrontar el torneig en clara inferioritat de condicions a causa de la baixa de més de la meitat de jugadors convocats, probablement afectats d’un estrany virus força estès a Barcelona, no sabem si pel mosquit tigre o altres agents menys exòtics i que cada dissabte de matí fa estralls entre el jovent, incloent-hi aqueixos sans i forts jovençans de la nostra diàspora. Una ràpida gestió del nostre delegat amb n’Akor, de la PBCSJ, que en un acte de gentilesa que l’honora i que li acabaria costant el 3er lloc, ens va permetre realitzar tres fitxatges d’urgència procedents d’Hongria, emulant el Barça de Kubala, Czibor i Kocszis.

A l’escassetat d’efectius que no ens permetien ni tan sols de fer canvis, s’hi va afegir l’escassa intel·ligibilitat mútua entre les llengües catalana i hongaresa. Afortunadament, un dels hongaresos parlava rus, la qual cosa va permetre el nostre delegat de fer d’intèrpret per fer la tàctica, si en podíem dir així. Un equip de circumstàncies sense suplents i una tàctica preparada en rus per formenterers i hongaresos cinc minuts abans del partit eren les cartes amb les que la Penya es va presentar a la semifinal contra l’Urpa, que va obtenir una treballada victòria per 5-3, resultat que cal qualificar de molt digne per al nostre equip, el qual va oferir un futbol de qualitat, amb bons detalls dels nostres joves que no varen passar desapercebuts pels contraris, però dos gols inicials de l’URPA varen ser una llosa massa mala d’aixecar. Detalls de qualitat també per part dels fitxatges hongaresos, que varen contribuir decisivament al bon paper de la Penya en el torneig. Hem d’agrair a la PBCSJ la cessió d’un jugador en la segona part de la semifinal davant l’evident esgotament dels nostres.

Contra la PBCSJ es va tornar a viure un partit intens i emocionant que va caure del nostre costat després que els de la Creu aconseguissin empatar-nos un 1-3. La joventut i força d’Àlex, Sergi i Robert combinada amb el potencial letal de la dupla hongaresa en atac, varen ser decisius en aquest segon enfrontament contra els nostres germans. En la final, la PB de Cardedeu va derrotar l’URPA, fent-se amb aquest torneig. L’amistat i el bon humor varen regnar durant el torneig i aquest ambient es va perllongar durant el dinar posterior al Via Fora de Sants, que es va allargar fins a les 19’00h.


VICTÒRIA amb majúscules

Sí. Victòria de mèrit. Victòria de i del mèrit. Victòria de l’ambició, de l’esforç, de la tenacitat, de l’ànim, de l’entusiasme, victòria al capdavall, del futbol, que és el que representen avui les victòries del Barça de Pep Guardiola. Victòria contra la pressió descomunal que durant tota la setmana s’havia descarregat sobre els jugadors blaugrana, exigint-los una golejada gairebé obligada, prescindint de la realitat del futbol i del rival que esperava al davant. Victòria contra un rival que va saltar al camp amb l’únic objectiu d’impedir la golejada tot destruint el joc del Barça a força de desesperar-lo amb el seu insistent antifutbol perpetrat per jugadors internacionals que varen invertir tot el seu potencial en aconseguir un 0-0 i que com a molt amb alguna pilotada llarga a l’esquena de la defensa Barcelonista sonàs la campana. Però ni amb tot el seu organitzat sistema ultradefensiu que començava amb Raúl, Guti i Gago fent de marcadors (!!!) de Márquez, Gudjohnsen i Xavi, ni amb les seves pèrdues de temps des del primer minut, ni amb el salvatge marcatge a Messi, ni amb una altra gran actuació de Casillas, varen poder més que l’empenta culer, que a força d’anar-hi, anar-hi i anar-hi va fer arribar l’inevitable en els minuts finals, desfermant l’èxtasi a l’estadi.

Efectivament, el Madrid va fer un partit impropi d’un equip del nivell que se li suposa i impropi d’un duel d’aquesta categoria, considerat un dels partits estrella del calendari futbolístic mundial. Segur que hi va haver madridistes que dissabte ho varen passar malament veient Iker Casillas allargant els serveis de porta en el minut cinc, Snejder anant caminant a treure els còrners, encara a la primera part o Leo Messi cosit a faltes ja en el minut deu. Va ser una digna continuació de les inaudites declaracions del seu exentrenador, humiliant el madridisme en admetre la impossibilitat de guanyar al Camp Nou. Aquesta lamentable actitud l’ha reblada l’excusa de les lesions, com si després d’invertir milionades d’escàndol en els internacionals que dissabte varen saltar a la gesta del Camp Nou, unes lesions justificassin jugar contra el Barça amb menys ambició que el Benidorm.

El Barça va acusar la pressió a causa de les expectatives exagerades que s’hi havien dipositat, mostrant signes d’ansietat durant el primer temps i una certa desorientació davant l’antifutbol implacable dels blancs, de manera que l’equip no va rutllar amb la perfecció d’altres partits, cosa plenament justificada per tot el que hem apuntat, però sí que va mantenir el nivell de competitivitat, de solidesa, d’aplom, d’ambició, de fortalesa, per lluitar fins al final i obtenir un premi merescut i inapel·lable, sobreposant-se fins i tot a un penal aturat per Casillas i obtenint un resultat que molts ja firmàvem abans del partit: 2-0 i el Madrid a 12 punts i en zona UEFA.