dijous, 5 de març de 2009

Primera final de l'era Guardiola.




Ja és oficial. El Barça jugarà la primera final de l’era Guardiola. Com era d’esperar i amb més dificultats de les previstes inicialment, el FC Barcelona va aconseguir un resultat positiu, anit passada a Son Moix, empatant a un gol contra el Mallorca.

Tot i el joc ensopit, no va faltar emoció i el nerviosisme es va apoderar de la redacció d’aquest bloc, tement el pitjor. Com a bons culers, ens va entrar aquell “ai ai ai” tan propi de la culerada i que Pinto primer i Messi després van esvair i van donar al Barça el primer premi de la temporada: ésser en una final de copa, que es promet interessant. Es repetirà un clàssic enfrontament de copa contra l’Athletic que va derrotar un Sevilla que va morir, per boca del seu president, abans de sortir a la Catedral.

El més positiu del partit, la lectura positiva que en feim, és que el patiment i el sacrifici han tengut el seu premi. El premi ja el tenim tots. Ja tenim la primera final. El Barça segueix tenint opcions a tot i això, a principis de març, ben pocs ho poden dir. Ahir, el Barça va jugar el seu 39è partit de la temporada (24 de lliga, 7 de Champions i 8 de copa), si fa no fa els mateixos que hauran jugat en tota la temporada equips de primera com el Getafe, el Recreativo, el Màlaga o el Numància, que foren eliminats en la primera eliminatòria de copa que disputaren.

Evidentment, el FC Barcelona té una plantilla prou àmplia com per fer front a això. Sí. Però precisament per això, el Barça de la copa (que no ha perdut ni un sol partit) ha presentat poques alineacions de cara a l’espectacle, i ha pensat més en el global de la temporada, superant les eliminatòries empatant o guanyant per la mínima (ahir a Mallorca, contra l’Espanyol a casa i a Montjuïc, davant l’Atlético a casa, a Benidorm). Tan sols la victòria per u a tres al Manzanares va donar una mica d’espectacle. La resta, superant els adversaris, amb discreció, patiment i dosificació.

La raó l’hem de donar a Guardiola. L’equip és on tots volíem que fos: en una final de copa, després d’onze anys!.

En uns dies es començarà a publicar en aquest bloc la manera en que els socis i simpatitzants hem de procedir per poder anar a viure la primera final de l’era Guardiola a Mestalla, de la mateixa manera que el 5 d’abril de 1990 es va assistir massivament a seguir en viu i en directe com el Barça de la primera temporada de Ronald Koeman guanyava per 2-0 al R.Madrid, amb gols d’Amor i Julio Salinas. Aquell dia hi érem. Enguany, també hi volem ser. Mobilitzem-nos per seguir una final que promet ser emocionant i vibrant contra un rival al que, després de la victòria d’ahir, respectam. De fet, l’última copa que va guanyar l’equip basc fou precisament contra el Barça, en el Bernabéu. Un partit que va acabar amb una gran tangana entre els jugadors de l’Athletic, entrenats llavors per Clemente, i els jugadors del Barça, entrenats per Cesar Luís Menotti, amb Maradona al front.

Sense justificar res del que va passar (la redacció d’aquest bloc rondava els nou anys, i el record televisiu és una nebulosa en la que hi apareix intermitentment en Casimiro), cal posar en antecedents els nostres lectors: en els últims enfrontaments contra l’Athletic, d’aquella temporada i l’anterior, caigueren greument lesionats Maradona i Schuster. Tots dos per dures entrades propiciades per Andoni Goikoetxea. Vint-i-cinc anys després, res d’allò ja no es recorda. Endika, gran amant de Formentera, va donar la victòria als bascos que eren, aleshores els clars dominadors. Aquell any guanyarien la seva segona lliga consecutiva, i eren anomenats el Rei de Copes.

Si més no, el que volem per a aquell dia és espectacle. Del bo. Amb futbol de nivell. Tan per uns com per als altres. I, esclar, que guanyi el Barça. Només faltaria.

Mos veim a Mestalla.

Aupa Athletic i Visca el Barça.